Història del tió

El tió de Nadal (també dit simplement tió, tronc de Nadal, soca o xoca) és un dels elements de la mitologia catalana i aragonesa i una tradició molt arrelada a Catalunya, Aragó (on es diu en aragonès tronca, toza o tizón de Navidad), Occitània (on es diu en occità cachafuòc o soc de Nadal) i Andorra. Malgrat les múltiples variants locals, la tradició consisteix a aconseguir un tros de soca o branca gruixuda dies abans del dia de Nadal. Normalment el 8 de desembre, dia de la Puríssima Concepció, es col·loca en algun racó de casa amb una manta perquè no tingui fred i se l'alimenta diàriament fins al dia que es fa cagar. Hi ha llars on el tió és simplement una peça de fusta, un tros de suro, o una caixa, de mides diferents segons convingui per l'espai i mides dels regals que haurà de cagar.

Es tracta d'una tradició amb segles d'història, inicialment relacionada amb la natura, la fertilitat i el solstici d'hivern. El tió és un ritual d'origen rural, significa l'abundància, un tronc vell i sec regala de les seves entranyes llaminadures i llepolies. És l'auguri del renaixement de la natura després de l'estació hivernal. Amb el temps i la desaparició del foc a terra de les llars, també ha desaparegut el costum de cremar-lo després de la cagada i també els costums al voltant de les cendres que quedaven. Aquestes eren utilitzades com a elements de protecció contra el llamp, les cuques o altres a les cases i als camps.

També existeix la denominació cagatió referida a la festa de fer cagar el tió. És adequada per a referir-se a la festa, però no al tió en si mateix. La paraula té l'origen en les cançons tradicionals que comencen amb aquests mots, en què «caga» és un verb en imperatiu, per exemple: "Caga, tió,/ ametlles i torró".

El tió va estar a punt de desaparèixer, però gràcies al fet d'haver-lo humanitzat i haver-ne fet una senya d'identitat dels catalans ha perdurat fins a ser imprescindible.

El tió és una de les tradicions nadalenques més estimades del nostre temps; no hi ha infant que es resisteixi a aquest tronc màgic. És un dels rituals més vius, però no ha estat sempre així. Al Principat, als anys cinquanta, era en decadència. De fet, després de la Segona Guerra Mundial a Catalunya Nord la tradició del ‘tiroll’ (com s’anomena en rossellonès) va començar a desaparèixer i a ser substituïda per la del Pare Noel.

Els tions havien deixat de tenir sentit a la ciutat. És un ritual foguer, i als pisos no hi havia llar de foc. La tradició com l’entenem avui no té res a veure amb l’original. Antigament, s’agafava un dels troncs del costat de la llar de foc per a fer de tió (cada any era un de diferent). En realitat, després de fer-lo cagar, el tió es cremava a la llar de foc. Era la manera de renovar el foc de casa, que simbòlicament era una manera de renovar el temps. A més, hi havia un detall molt més important: la creença que aquest tronc, una vegada cremat, tenia propietats màgiques per a la llar (p.e. les cendres servien contra els llamps o les cuques del camp, anava molt més enllà d’un innocent tronc que cagava).

Més enllà de la tradició: la humanització i el ressorgiment del tió.

Tot plegat feia que la tradició ja no tingués sentit tal com era concebuda i de mica en mica es va anar perdent. Però malgrat tot, el tió ha aconseguit ressorgir. I en això va ser clau Ferran Margarit, que l’any 1975 va posar per primera vegada cara als tions. En va preparar uns quants i els va portar a la Fira de Santa Llúcia de Barcelona i es van convertir en un autèntic èxit de vendes.

Humanitzant-lo i d’alguna manera urbanitzant-lo és com se n’ha garantit la supervivència. Ara el tió, cofat amb una barretina i dibuixat amb una cara somrient, ens anuncia, tot reposat en un racó de casa, l’arribada de Nadal. D’alguna manera s’ha infantilitzat aquesta figura nadalenca per fer-la sobreviure.
La infantilització de la festa és un procés complicat, però quan una manifestació festiva entra en crisi sol passar, explica Amadeu Carbó, que assegura que és un procés pel qual han passat tradicions com ara el Carnestoltes o la Castanyada.

Actualment el tió s’ha convertit en el millor amic dels més menuts de casa i fins i tot s’han escrit contes i s’han cosit peluixos en honor seu. Però encara que sembli curiós, fa anys no es feia cagar pensant en la canalla, sinó que tenia una funció familiar i normalment cagava les postres de Nadal. Una tradició que en algunes cases encara perdura.

Costumari i simbologia: quin significat té la tradició de fer cagar el tió?

El caràcter de celebració infantil que des de fa segles revesteix l'acte de fer cagar el tió per Nadal amaga al seu darrere antigues pràctiques rituals dirigides a propiciar l'abundància i la cohesió familiar al bell mig de l'hivern. No hem d'oblidar que el tió és abans de tot un tros de soca robusta que hom crema al foc a terra. Aquest foc hivernal simbolitzava la comunitat i la continuïtat de la
família: feia claror i allunyava els elements estranys de la família.

Originalment cremava de Nadal a Reis, i després es guardava en un lloc discret a mode d'amulet protector de la casa, els camps i el bestiar. Per aquest motiu era costum escampar-ne les cendres pels conreus i als estables, i fins i tot damunt dels llits, com un ritus per propiciar la fertilitat. Al Pallars el deixaven cremar fins a mitjanit perquè deien que la Mare de Déu baixava per la xemeneia a posar els bolquers al Nen Jesús i a escalfar-se. En alguns llocs la veneració per aquest tros de fusta arribava a l'extrem d'adreçar-li oracions i oferir-li aliments (pràctiques que coneixem perquè van merèixer la reprovació del bisbe de Braga al segle VII).

L'acte de cagar el tió està relacionat estretament amb el do de la fertilitat que acabem d'apuntar.
De la mateixa manera que a l'arbre de Nadal se li pengen boletes que recorden la fruita que no dóna a l'hivern, obligar a cagar el tió és com recordar simbòlicament a la natura, justament pels volts del solstici d'hivern, que segueixi produint béns fungibles. Ritus solsticials similars han estat documentats en pobles hispànics en principi tan dispars entre si com el País Basc i Extremadura, arreu de l'Europa (des d'Anglaterra fins en alguns països eslaus), i fins i tot en determinades cultures de l' Àfrica negra.

Joan Soler Amigó assenyala en la seva Enciclopèdia de la fantasia popular catalana que el costumari del tió que ens ha arribat fins avui s'estengué durant els segles XVIII i XIX des de les zones rurals i muntanyoses de l'interior cap a les poblacions costaneres i a les grans ciutats, coincidint amb les migracions interiors de l'època.